El comerç lliure i les assegurances de responsabilitat civil professional d’advocats

Valoració
( Total: 0 Mitjana:0 )

El lliure comerç es considera ideal perquè els béns i serveis estan lliures d’aranzels, tarifes, normes, imposicions d’organismes o del govern, considerant així que l’economia és lliure, més eficient, més justa i més avançada.

De manera molt similar a l’Antic Règim, les quotes col·legials i les assegurances de caràcter obligatori, o pràcticament obligatòries, imposades pels Col·legis d’Advocats, fan que els professionals (en aquest cas advocats) hagin de pagar autèntiques bestieses per unes pòlisses que no han sigut ni contractades ni escollides per ells mateixos. A més a més en certs casos són innecessàries i per tant totalment inútils però obligatòries igualment. En assegurances pot estar com a mínim mal vist el fet d’assegurar dues vegades un mateix risc i també el d’assegurar un risc inexistent (això últim seria potser fins i tot il·legal perquè una pòlissa hauria de ser nul·la en cas  d’inexistència del risc) segons l’article 4 de la Llei de Contracte d’Assegurança.

Els asseguradors en són còmplices (o com a mínim els afavoreix a curt termini) perquè aquesta costum els estalvia uns esforços comercials i unes despeses de gestió administrativa i a l’hora els permet obtenir uns marges de beneficis molt més elevats a través dels certificats d’aquells professionals que mai produiran sinistralitat de cap tipus. Un exemple d’això són els advocats que pertanyen a despatxos amb una assegurança de responsabilitat civil ja contractada que els empara, un altre exemple seria el d’alguns advocats d’empresa, o el dels molts advocats d’ofici que defensen a clients que molt difícilment podrien actuar “en contra” del seu lletrat. La mediació dels col·legis, encara que a vegades a través de corredories, és més que dubtosa, i més encara quan converteixen aquestes contractacions en obligatòries, sense garanties, sense cap respecte a l’article 22 de la LCS (Llei de Contracte d’Assegurança) i per tant sense cap respecte als seus col·legiats.

Una possible solució per acabar amb aquests “dubtes” seria una reacció per part dels responsables d’aquests organismes en diferents sentits possibles. Per exemple deixar de mediar aquestes assegurances, o com a mínim deixar de ser-ne prenedors. Una altra alternativa és diferenciar d’alguna manera els advocats que han tingut sinistralitat dels que no, ja que del contrari l’assegurador pot optar per aplicar la mateixa prima a tots els professionals assegurats, amb la injustícia que això significa (fins i tot un risc més de reputació pel col·lectiu). Una altra opció és la d’oferir diferents alternatives i facilitar-ne qualsevol altra que es proposi per permetre que els seus “clients” (els  col·legiats també per obligació) puguin escollir lliurement. Sense fer-se d’alguna d’aquestes maneres s’està fent pagar injustament un sobre cost innecessari als advocats més professionals i donant la mateixa cobertura als més irresponsables i problemàtics sense que n’assumeixin, gràcies als altres, cap recàrrec. Aquesta discriminació també la podria fer l’asseguradora de manera molt més eficient però segur que seria més fàcil (o possible) si el prenedor de l’assegurança que cobreix (suposadament) milers de “riscos” no fos un únic organisme col·legial.

La realitat és que es podria opinar que en general ha de ser més competitiva una pòlissa col·lectiva en comparació a moltes d’individuals però això no és així quan aquesta realitat es distorsiona i s’imposen clarament les posicions de poder encara existents, en part gràcies a la tolerància de molts membres d’aquests col·lectius.

Escrigui la seva opinió!!

Please enter your comment!
Please enter your name here