Els bancs “obligats” a “treballar gratis”

Una Sentència a Cadis, de l’any 2015, va considerar que el cobrament de comissions per fer un ingrès per finestreta de banc no és legal. Aquestes comissions normalment es cobraven a tota persona que feia un ingrès en un compte corrent que no era seu i la Justícia va considerar que el servei s’estava prestant al titular del compte i que per tant no podia ser legal el cobrament del servei a la persona que feia l’ingrès. La història va començar quan un advocat va voler fer un ingrès en un banc sense ser-ne client i l’empleat del banc va indicar que havia de pagar una comissió de 2 euros. Va ser notícia. En sentit contrari també von sortir sentències posteriors que també van ser notícia (per exemple la que es pot obrir fent Clic Aquí.

Si qualsevol consumidor fa un raonament més lògic que legal, els fets podrien ser els següents:

  1. Un prestador d’un servei, ja sigui públic o privat, presta un servei. Per exemple un servei prestat per un Registre Mercantil.
  2. Un consumidor, per exemple un advocat, que fa ús del servei del Registre Mercantil, rep el servei i ha de pagar (per exemple 25 euros).
  3. Antigament, el consumidor podia pagar amb monedes d’or o de plata, o amb xais, o amb patates o amb qualsevol mercaderia si s’arribava a un acord entre el prestador del servei i el seu client. A dia d’avui és més freqüent fer servir diners.
  4. El prestador del servei arriba a un acord amb el seu client i s’estipula que aquest últim pagarà fent un ingrés bancari, però aquí entra en joc una altra persona (jurídica en aquest cas), que en principi i en general no necessàriament té cap obligació amb el client del seu client.
  5. La lògica ens faria pensar que el consumidor, advocat o no però advocat si seguim el mateix exemple, s’hauria d’adreçar de nou com a client a la persona (física o jurídica) amb qui té el deute i determinar com pagar el deute, i determinar si el pagament del deute ha de generar despesa o no, o de quin tipus (per exemple despesa bancària).

És a dir, aquesta història no necessàriament té res a veure amb cap banc, té a veure amb una falta de comunicació que hi ha entre un prestador de serveis i el seu client i entre el mateix prestador de serveis i el seu banc. Com a conseqüència d’aquesta falta de comunicació no seria just que la tercera part o persona (en aquest cas el banc), “aliena” a la relació inicial, hagi de prestar un servei sense cobrar res a canvi.

Escrigui la seva opinió!!

Please enter your comment!
Please enter your name here